ací estic i no me'n ric

El camí de les emocions

2009-04-02T19:42:00.001+02:00

Per poder parlar de tot aquest ventall, hauré de situar-me per a aconseguir deixar clar el punt de vista que jo crec és l'actual. El primer contacte humà amb tot el que et rodeja, és un cercle reduït. Aquest és un fet evident, i per tant parlarem de la família per poder esbrinar quins factors emocionals afecten a l'ésser humà en la seua formació com a individu complet. Aquest doncs, és el principi del camí de les emocions i les primeres petjades seran el nostre principal punt d'eixida.

En les tendències actuals, es parle de les emocions i els sentiments com a focus de l'actuació dins l'aula. Per tant, parlaré de filosofia juntament amb la biologia per poder explicar tot el que ens fa ser com som. Si ajuntem aquestos dos grans pilars, podem començar una tria del que pot ser important i així poder apartar tot el que simplement és pura temàtica sense importància. La biologia explica pas per pas tot allò relacionat amb les emocions i els sentiments d'una forma química, i serà la filosofia l'encarregada de transportar-nos tot aquest rotllo químic d'una manera més terrenal. La docència, haurà d'agafar seriosament tot el que ve d'aquestes grans ciències per poder-ho transformar a la simple i plana pedagogia.

Tot comportament humà pot ser explicable dins un context determinat, i per tant serà el docent investigador el que s'encarregarà de donar claredat a tot el mencionat. La investigació en l'aula, baix aquest punt de vista ja pot ser més compresa per tots aquells que no creuen en la pedagogia com una ciència com a tal.

És aquí on podríem ja començar a mencionar escoles que intenten agrupar tots aquestos conceptes que jo he mencionat d'una manera sintètica. Les comunitats d'aprenentatge poden ser tant valuoses, per l'intent de realçar aquest treball del docent cap un camí no tant conceptual, i fent un paper de guia dins del complex mon personal en el qual pot estar un nen en determinats moments de la seua evolució.

Tota aquesta reflexió ens podria dur a tractar el currículum, ja que és el gran problema dins l'ideari que partim amb tot el que acabem d'exposar. Tot allò que marca la llei, tot i que és tant obert que cada professional pot tenir les espatlles protegides, no tracta en cap moment el desenvolupament d'un punt tant important com són els sentiments i les emocions. Haurem de conduir aquest, cap un punt de vista on la part més fonamental del desenvolupament personal siguen els aspectes que poden afectar al mateix, fent una anàlisi complet de tot el que ens mostra el nen, per poder així determinar que pot estar passant dins del seu ésser.

Les emocions i els sentiments estan d'actualitat, i personalment crec que hem de donar-li la importància científica que es mereixen. Caldrà doncs, començar a pensar que l'aula és un lloc on la investigació de tot allò que passa dins d'ella pot ser la clau que diferencie un desenvolupament infantil d'un tipus o d'un altre i és aquí on entra el paper de la didàctica com a efecte de un ideari d'escola on tot el que hem dit no importa tant. No podem estar en contra de la didàctica, però el que si hem de tenir clar és que aquesta ens fa convertir-nos en simples tècnics que apliquem uns mètodes concrets, i canviar-los quan no funcionen o quan no ens donen el resultat esperat. Els mètodes d'aplicació no van més enllà, no intenten donar el pas que busquem, ja que aquestos no parlen de persones individuals, sinó per contra parlen de l'aula com un conjunt. No voldria molestar a tots aquells que busquen aquestes aplicacions, el que si intentaré serà fer pensar que la recerca de sentiments haurà d'anar per un altre camí, per una reforma curricular en la qual els conceptes estiguen lluny, i per contra siguen els procediments i les actituds la part de la veritable investigació docent. La didàctica és necessària, però tenint clar que les respostes les dona la pedagogia. Per tant, crec que s'ha de tenir clar la gran importància que tenen tots aquells apassionats de la didàctica, ja que gràcies a ells tindrem un punt de partida, però sí demanem que esbrinen en el mon pedagògic, perquè com ja he dit, és ell el que té la resposta de l'aula.

TOTHOM FA EL QUE POT

2009-02-20T19:35:00.003+01:00

Després d'haver-me queixat de tot el que per a mi era un caos, ara en aquestos moments de negror, puc assegurar que molts mestres fan el que poden, i aquesta afirmació l'hem d'alçar tot el més alt que pogem.
L'escola està en un cercle tancat, açò és una veritat en aquestos temps que corren, però i la societat?, aquesta història que ens ha tocat viure està immergida dins un caos absolut. En plena crisi mundial, als economistes només se'ls ocorren remeis que estan enfocats cap al mateix sistema que els ha fet fracassar. Que pretén ensenyar la pedagogia si tot el que l'envolta pot dir-se que es dins aquest cercle?
Tot i que no l'hem de deixar mai de costat, aquesta ciència està viciada com totes les altres, i no aporta res que no siga remeis a una gran ferida tant fonda, que ni ella s'atreveix a posar cura.
Amb aquesta reflexió, podríem dir que la pedagogia podria acollir-se a les sabies paraules de Silvio, i així recomanar-nos aquell "ojala", però no mencionant a persones, ja que les persones son i som tant efímeres que anem i venim sense importar res. Aquesta paraula haurà de fer menció a tot el que envolta la vida de l'esser humà, a la massa al complet com un tot, perque siga ella qui comprenga que un canvi és possible, que els utòpics són realment aquells que han aconseguit implantar un sistema capaç de destruir-se per ell mateix.
Després de pensar en tot allò que haurà d'aportar la ciència pedagògica, haurem de començar a aprofundir en ella, per aquest motiu pense, que l'únic remei és creure en les tres efes, ja que la pedagogia que elles imparteixen, és ara un motiu de lluita per al canvi social.
Amb tota l'anarquia pedagògica de Ferrer i Guàrdia, comprendríem que el sentiment haurà de nàixer d'aquells que generen un canvi, ja que si no és així, mai podrem dir que és un canvi volgut, amb tot el que la paraula voler té d'arrere d'ella.
Amb la dialegtologia de Freire, podrem entendre que tot canvi haurà de dur un procés de comprensió del diàleg. Amb aquesta reflexió no podem caure en la idea que tots sabem mantenir un diàleg real, ja que com el mateix Freire afirma, el professorat haurà d'obrir una plena comprensió d'aquells a qui té d'avant, i haurà d'entendre que els discents també tenen coses que ensenyar, i si no és així, no es pot mantenir un diàleg real, acabant per tant al monòleg habitual.
I ja per últim, amb el gran terme mig de Freinet, la docència haurà d'entendre que tots els extrems no ens poden aportar res per a generar el canvi. Aquest pedagog, com ja va dir Jaume Carbonell, era massa "progre" per al moviment de la "escola nova", i massa poc per al moviment anarquista.
Jo crec, que amb una proposta així, queda clar que la pedagogia haurà de jugar-se-la per propostes, i no per històries que a tots aquells que intenten millorar no els aporta res en especial. Hem d'extraure d'aquesta ciència, coses pràctiques dins d'un conjunt que per ell mateix haurà de ser totalment teòric.

Jaume Carbonell

2009-02-03T10:10:00.002+01:00

Ací deixe un article que he trobat de Jaume Carbonell, un dels pedagogs més importants del moment.

¿POR QUÉ AMAMOS TANTO FREINET?
“A Josep Alcobé, una de las personas que más comprendió y divulgó la pedagogía Freinet”.

Ahora más que nunca, es necesario revitalizar las técnicas Freinet y la educación popular, el profesorado como agente de transformación social tiene la palabra.
La primera noticia de Freinet me llegó en la “Escola d'Estiu” de Barcelona a finales de los sesenta. Creo que vino de la mano de Ferran Zurriaga y un grupo de maestros valencianos que habían estado recientemente en el sur de Francia en unos encuentros freinetianos. Aquellas primeras Escuelas de Verano eran espléndidas islas de libertad dentro del desierto cultural de la larga noche franquista donde las nuevas ideas eran acogidas con inusitado entusiasmo. Así ocurrió con la pedagogía del fundador de la Escuela Moderna.
Muy pronto volvía a reconstruirse el movimiento Freinet en nuestro país. Primero como ACIES ‑Asociación para la Imprenta y la Correspondencia Escolar‑ y, más adelante, como MCEP ‑Movimiento Cooperativo de Escuela Popular‑ . La organización se extendió como una mancha de aceite por todo el Estado, con una particular implantación en el litoral Mediterráneo y en Andalucía.
Lo que hacen las modas
Paralelamente, las editoriales más progresistas y sensibles a los nuevos vientos pedagógicos se volcaron a la traducción de la obra de Freinet. Basta recordar entre los títulos más emblemáticos la edición de “Los métodos naturales” (1970) y de “Por una escuela del pueblo” (1972), que posiblemente ha sido uno de los libros más leídos por varias generaciones de maestros y estudiantes de Magisterio, ambos a cargo de Fontanella; “Técnicas Freinet de la Escuela Moderna” (1973), de Siglo XXI; y, sobre todo, la ingente labor de Laia quien se hizo con los derechos para dar a conocer dos completísimas series de materiales: la BT ‑Biblioteca de Trabajo-dirigida al alumnado; y la BEM ‑Biblioteca de la Escuela Moderna‑ destinada al profesorado. Algunos de estos textos, generalmente breves, como “Modernizar la escuela” y “Las invariantes pedagógicas” abordan los fundamentos de la Escuela Moderna, aunque la mayoría desarrollan técnicas específicas tales como el fichero escolar, los planes de trabajo, el diario y la correspondencia. Fueron libros que se vendieron bien, tanto en castellano como en catalán, durante los años setenta, la segunda década prodigiosa de la pedagogía Freinet en nuestro país ‑ la primera fue la de los años treinta‑ . Pero las ventas cayeron en picado acabada la transición y con la reinstauración monárquica. Freinet ya no estaba de moda y sus libros, salvo exenciones, se convirtieron en reliquias que tuvieron que venderse a precio de saldo. Me acuerdo que fue un momento triste para los que entonces estábamos al frente de la desaparecida Editorial Laia.
Entretanto, ¿cómo entraba la Pedagogía Freinet en las aulas? Cabe advertir, de entrada, que las escuelas que seguían la filosofía de la Escuela Moderna y ensayaban el conjunto de sus técnicas eran muy minoritarias, aunque algunas técnicas tales como el texto libre o la correspondencia escolar tuvieron cierto predicamento. Y qué duda cabe que actualmente muchas de las propuestas freinetianas han calado, con mayor o menor fortuna pues en algunos casos se han diluido extraordinariamente‑ en muchas escuelas, aunque a menudo se ignoran sus orígenes.
Algunas razones del enamoramiento
¿Qué razones encontraron los maestros y maestras de la vanguardia pedagógica del tardofranquismo para dejarse seducir por el maestro de Vence? Posiblemente haya muchas y yo sólo citaré algunas hipótesis. En primer lugar, hay que recordar que en aquel contexto muchos enseñantes de izquierda asociaban la ruptura democrática ‑eso de la transición vino después‑ al advenimiento de una nueva sociedad más o menos socialista ‑había ortodoxias y heterodoxias para todos los gustos pero, en cualquier caso, más solidaria y cooperativa, con una fuerte carga utópica. En este sentido, cabe recordar el impacto que tuvo la revolución cubana, el mayo del 68, los movimientos contraculturales y alternativos en distintos campos, el fenómeno de los Beatles o la canción de protesta, sólo por citar algunos ejemplos bien conocidos.
Toda esa conjunción de factores hizo que, en el campo de la enseñanza, se buscase también una ruptura radical con la escuela tradicional. En este sentido, el pensamiento y la práctica de Montessori, Decroly y otros dioses y diosas de la Escuela Nueva, con ser bien recibidos, parecían demasiado aburguesados, tímidos y elitistas. La aureola de Freinet, por el contrario, venía precedida de una lucha incesante dentro de la escuela estatal hasta su expulsión y creación de una escuela cooperativa, siempre dentro de los cánones, a diferencia de otras propuestas innovadoras, de la pedagogía popular.
Freinet, y esta es otra novedad seductora, empieza y termina su labor educativa como maestro de escuela. Pero, eso sí, es un maestro que experimenta y reflexiona continuamente hasta tejer una propuesta totalizadora que da respuesta a todas las demandas y necesidades educativas del profesorado y del alumnado: desde los valores y finalidades educativas hasta las cuestiones organizativas y metodológicas. Y todas sus técnicas están dotadas de un contenido sustancial y muy engarzadas unas con otras.
Algunas de las muestras más evidentes de esta ruptura con lo tradicional son la abolición del libro de texto y su sustitución por la biblioteca de clase; el método natural de lectura y el texto libre donde se da la palabra al niño; la asamblea y la estructura cooperativa del aula; y la superación del aislamiento del maestro mediante el intercambio de experiencias, el debate, la producción de materiales y la continua redefinición de la Escuela Moderna a tenor de las nuevas circunstancias y contextos socioculturales.
Pero hay aún, si cabe, otra razón del magnetismo freinetiano. La articulación coherente entre la libertad y creatividad del niño y el compromiso colectivo. En efecto, Freinet es extraordinariamente respetuoso con la iniciativa y el protagonismo del alumno ‑ sin caer en los excesos espontaneístas de la Escuela Nueva, de las corrientes antiautoritarias y del “laissez faire”‑ , brindándole numerosas ocasiones y recursos para desarrollar autónomamente todas sus potencialidades. Pero, al propio tiempo ‑ y ese es un salto cualitativo en relación con otras propuestas pedagógicas de su tiempo‑ confiere una dimensión colectiva y social a la educación: las actividades individuales se funden siempre en el grupo; la escuela es una comunidad que se construye con la colaboración y cooperación de todos; la concepción de la educación integral sitúa en un plano privilegiado la articulación del trabajo manual con el intelectual; los contenidos de la enseñanza se construyen a partir del entorno; la solidaridad se va tejiendo a partir del intercambio y el conocimiento mutuo entre las diversas culturas; y el profesorado es un agente de transformación social. He aquí algunas secuencias harto significativas.
Por eso, Freinet es algo incalificable dentro de las corrientes pedagógicas al uso: dentro de la Escuela Nueva era demasiado marxista; y dentro del marxismo era demasiado heterodoxo.
Quisiera añadir un último dato en relación a la fascinación que despierta el artífice de este movimiento cooperativo: la incidencia y desarrollo que tuvo en Francia y, particularmente, en Italia. Nuestras antenas, durante los últimos tiempos del franquismo y la transición, siempre estuvieron muy atentas a cuanto se cocía en este país. Basta recordar la cantidad de personajes italianos que desfilaron por nuestras Escuelas de Verano, las visitas que se organizaron para conocer algunas de sus escuelas o las traducciones de autores italianos. Pues bien, la mayoría de ellos pertenecían o estaban próximos al MCE (Movimento de Cooperazione Educativa), la plasmación organizativa del movimiento Freinet.
Ahora que se avecinan tiempos más antiautoritarios, que el impulso inicial de la Reforma se va diluyendo y que vuelven los Beatles, es posible pensar también en un renacimiento de Freinet. Porque los clásicos, como los viejos rockeros, nunca mueren.

Jaume Carbonell Sebarroja

L'autonomia personal

2009-01-23T21:49:00.000+01:00

On ha d'arribar l'escola?. Què ha d'ensenyar eixa escola?. Aquestes són grans preguntes, que la pedagogia investiga i intenta desvetllar per que la docència agafe un camí, un discurs, una posició.
Al voltant de tot, tots els discursos alliberadors ens avoquen cap a l'ideari de l'autonomia personal. Serà aquesta, la feina del docent. Be, desprès d'aquesta solemne frase que pot parèixer estar extreta de qualsevol aula de pedagogia en una universitat qualsevol, una persona pot quedar igual de marejada que abans d'haver-la escoltada mai.
Molt correctament, el docent es pot preguntar com haurà d'aconseguir eixa emancipació per part de l'alumne. Doncs be, ara és quan comença la part interessant en la reflexió pedagògica. El docent no haurà d'intentar aconseguir el que podríem anomenar com “mentides didàctiques”. No podem pretindre que una persona que no està davant el nostre conflicte, puga tenir la solució als nostres mals. Aquesta forma de pensar, ve carrejada per cultures escolàstiques i formats continuadors, pels quals l'escola només intenta mantenir el sistema que hi ha implantat.
Una vegada el docent és realment conscient d'aquest fet, ja pot començar a pensar en l'emancipació de l'alumnat, ja que haurà aconseguit estar un poc més emancipat ell mateix.
Seguidament, podem dir que els alumnes són molt més autònoms del que nosaltres creiem. L'alumnat de segon cicle de primària és capaç de preparar una sessió d'educació física igual que una persona que està estudiant magisteri d'educació física. Açò que per a algunes persones pot parèixer impensable, és un fet totalment demostrable. Ara jo, voldria si poguera, estirar l'orella a tots aquells que puguen pensar allò de “clar com és gimnàstica”.
I ja per a finalitzar, voldria fer pensar a tots aquells que pugen llegir aquestes línies alguna vegada, en la quantitat de persones que segueixen directrius marcades per la societat. Quanta gent no es planteja res més que anar de festa el dissabte, i no té res més en el cap. Aquesta aborregació, ha estat un èxit de l'escola que només potència als guanyadors, a la segregació i a la falta d'humanitat que fa que els docents diguen coses com allò de “jo ja estic cansat dels que els costa més, i desprès el temps que perdem amb ells, què hagueren fet els alumnes bons si haguérem utilitzat el temps per a ells”.

El desig

2009-01-23T21:46:00.001+01:00

Aquest podria ser, el primer pas que un docent hauria de pensar al fica el peu en una aula. Quin desig tenen aquestos alumnes. La pedagogia constructivista(i anomenaré sempre aquesta, perquè és la que governa avui dia en la LOE), ens parla i ens demana motivació per part del nano. Aquest punt, que la majoria de docents entenem com fer que el nen trobe una certa coherència amb allò que esta treballant, nosaltres haurem de donar-li una volteta més, i una vegada li la donem, podrem arribar a la reflexió que estem totalment equivocats. No podem parlar de motivació, ja que aquesta paraula naix en l'interior d'un esser humà, i la feina que demana l'escola d'avui en dia, serà una feina imposada per la cultura en la qual estem vivint.
Nosaltres, arribats a aquest punt d'inflexió, haurem de corregir-nos i buscar un mot per a substituir l'anterior. Ara, jo parlaré de desig, i no perquè el desig naix de l'alumne, sinó que jo desitge que l'alumne puga o vullga.
El desig és un instint, i com a tal, naix i perdura en l'esser humà durant tota la seua existència. El docent, farà el que podrà per encaminar(o guiar com diu la LOE), cap on ell creu. Estem doncs, parlant de pedagogia. La ciència, ens diu que l'alumne haurà de controlar certs desitjos, i crear-ne d'altres. Desprès d'aquesta gran frase, ja que per a mi és una reflexió que em permet creure en la pedagogia, podríem començar a pensar que l'intent que un alumne sapigue llegir, no té sentit si ell no té el desig de voler llegir. Podem pensar, que si l'alumne no troba uns motius per a saber, com adquirirà aquest desig. És aquest, el moment en el qual el docent tindrà la molt difícil feina, de fer nàixer aquest desig en l'alumne.
Són molts, els autors que parlen de desig, jo en aquest post feria referència a un dels que per a mi és el mes gran, com és Freire. Aquest, que va treballar en el seu Brasil natal com mestre d'alfabetització, és el constructor de tot aquest discurs anterior. I dic açò, perquè no voldria jo parèixer l'inventor del que ja s'ha dit, ja que només soc un molt humil transmissor del pensament de pedagogs.
Per últim, voldria fer menció a totes les voltes que anomene la llei LOE. No vull parèixer un antisistema, ni voldria caure en aquells anomenats “els que van de”, només la li faig menció pel fet contrari, ja que quan algú planteja alternatives a l'escola tradicional, pareix que estiga anant contra tota llei estamental, i no és així, ja que la llei és tant abstracta que ens permet jugar a allò que volem, que en el cas dels docents, serà el denominat joc de la formació autònoma de les persones.

Per què tots saben de pedagogia???

2008-11-17T23:03:00.006+01:00

La nostra, és una de les professions més comentades i més valorades. En aquest moment podríem fer a tots els lectors una pregunta, quan han opinat del que hauria de fer el panader per a millorar el pa que ens ven?, quan han opinat al respecte del fuster, i de com podria ell millorar la seua producció a l'hora de la fabricació en els mobles que fa?
Doncs be, no volem ni voldrem mai excloure a tota la massa social de l'educació i el que ella representa, no podem apartar a totes les comunitats socials, del fet educacional, ja que com la mal tractada pedagogia diu, és un fet comunal, i com alguns autors poden aplegar a nomenar, no ensenya el mestre, el que ensenya és la "tribu". Però ens hem de plantejar, davant esta petita contradicció, una reflexió al voltant del que diu la pedagogia en la forma d'educar, i el que compren la gent per opinar o ficar cullerada al voltant del tema d'ensenyar. El docent no ensenya, el docent aplica tècniques de didàctica, en les quals els pedagogs i els mestres han treballat per facilitar alguns tipus d'aprenentatges, ja que haurem de parlar amb propietat i nomenar les seues coses pel seu nom. Doncs be, els aprenentatges estaran dins d'uns continguts, i aquestos continguts que nosaltres dividim en quatre (com diu Jaume Carbonell entre altres autors que fan aquesta divisió), son els procedimentals, els actitudinals, els conceptuals, i els que no marca la LOE, però si l'autor abans nomenat, els factuals, que seran aquells que el nen haurà de memoritzar.
Dit açò, que podríem definir com pedagogia "elemental", pot fer que una persona de fora del mon pedagògic, tinga l'atreviment de confondre aquest treball amb un moviment que nosaltres anomenarem com a "ser més hippie que l'altra gent". Doncs si, aquesta gent que ha pogut llegir algunes frases enllaçades, uneixen equivocadament el moviment "hippie"(amb tot el meu respecte a aquest) i el moviment de revolució pedagògica.
Aquest fet només ens farà mal, i només farà que desprestigiem tot el moviment de revolució, ja que li dona un aspecte poc real. La revolució pedagògica haurà de ser molt més seriosa que no un full de quatre frases lligades. Dit moviment, naix de la reflexió de moltes persones, i no podem permetre que quatre frases lligades d'un full polític d'un ateneu d'adolescents, puga a algú fer-li creure que és un escrit pedagògic. La pedagogia parla des de la reflexió al voltant del esser huma, i l'enllazament que aquest té amb la cultura del avui i del ahir. No és, per tant, un moviment en el qual prima la revolució política, sinò que intenta realitzar una revolució intel·lectual per a després transformar la societat des del seu nucli. Tot açò, com vostes comprendran, no està relacionat amb les abans nomenades frases lligades, i és hora ja d'evitar confondre al personal.
Per tant donem tota la seriositat que es mereix a aquest mon de l'ensenyament, i demanem des d'aquí, a tots aquells que veuen i lliguen quatre frases lligades, que investiguen si els agrada la docència i tot el que l'envolta, que aprofundisquen en tot el que ella diu, i no la maltracten amb pamflets ordinaris, que l'educació del poble és molt més que les ja avorrides quatre frases lligades.

No ens cansem de cridar

2008-11-08T13:12:00.009+01:00

Des d'aquest blog, ja fa temps que estic fent crítiques a la Universitat en la qual estic cursant la carrera de magisteri. És allò que diries que sembla mentida, que en el lloc on s'està preparant per a la docència, són els preparadors els que a vegades pareix que siguen alumnes.

Aquesta vegada vaig a parlar, d'una docent que està treballant el temari dels alumnes amb necessitats educatives especials. La història, un tant còmica, un tant dramàtica, va succeir en l'aula on ella imparteix la seua saviesa.

Aquesta magnífica docent, en la seua exposició (que parlant de tot, crec que està intentant que nosaltres no sapiem mai on està i on pretén anar) doncs be, aquesta docent estava parlant de les grans diferències que poden aparèixer en els nens amb necessitats. A ella, se li va ocórrer aplicar aquestes diferències en la nostra aula. Per a parlar d'aquestes diferències es va referir al pel dels discents(o siga nosaltres)i per a donar tota la realitat que es mereix, he decidit replicar l'exposició.

Docent: Mira tu dus la ratlla en mig

Docent: I mira, ell el du tot per a davant

Docent: I mira, este du la ratlla sencera(aquest últim és calb)

I així estem, digueu-me exagerat, però jo no ho veig clar. Com ha d'estar avui en dia l'ensenyament si les universitats estan d'aquesta manera. I estem parlant en plural al voltant de les universitats, ja que pensant en aquest post, vaig caure en una molt agradable conversa amb una companya pedagoga que vaig conèixer aquest estiu per les terres extremenyes. Aquesta companya, hem va estar contant tot el que passava per les terres asturianes, on ella va cursar aquesta carrera. Ella déie, que tot el que ella va fer en la carrera, va ser de forma memorística, i estava fent un curset de pedagogies alternatives, i ella no tenia ni idea, hem déie que era tot nou.

Doncs be, no ens hem de cansar de cridar. Les universitats i els universitaris hem de canviar formes i actituds.

Que important és la inclusió en l'escola

2008-10-06T17:22:00.006+02:00

En el meu poble es fa present la importància del terme inclusió que avui en dia és de moda en l'escola. Aquí vam haver de patir un dels capítols més lamentables que jo recorde. Pareix ser que uns veïns d'una urbanització nova es van queixar del ball de festes. Sen ignorats per l'alcalde, van fer una denúncia legal. Doncs be, el nostre ben volgut alcalde va tenir la genial idea de pujar a l'orquestra i anunciar el que havien fet aquesta gent i després per a facilitar les posteriors afinitats d'aquestos veïns, va oferir el llistat del mateixos per que el vera qui volguera. Que pretenia, millorar la relació?
Aquest doncs, és l'exemple del que ha aconseguit la "integració" arreu del mon, ella intenta que tots anem on vullguem però "alla donde fueres haz la que vieres".
Aquest pas en l'escola d'avui en dia s'ha canviat, i jo que reflexione molt a sovint al voltant d'açò crec que és un gran encert. El terme inclusió va més enllà d'intentar integrar, la inclusió intenta canviar açò fent un present mixte, intenta crear i no adaptar, intenta formar futurs en els quals les persones que convisquen en un mateix espai sentin aquest com a propi, haguen o no haguen nascut en ell. Intenta no ser esclau d'una senyera o d'un imne, però si respecta totes i cada una de les cultures. Aquest és un post d'agraïment a tots aquells que lluiten per incloure, perquè segurament creuen que el futur el deuen construir tots els que estiguen en ell, i no les senyeres que alguna vegada van estar.
Deixaré l'adreça del vídeo que està penjat en youtube per a demostrar que la història desgraciadament és certa, i per a proposar la reflexió de la importància de la famosa inclusió en l'escola.
Este mon necessita una escola que el millore.
Direcció: http://es.youtube.com/watch?v=tt49L-vXBTw

Una gran frase

2008-10-02T22:24:00.000+02:00

"Ja ens suspendrà la vida", aquesta gran frase la deia un professor als seus alumnes per terres Saragossanes. Doncs be, jo que intente aprendre al voltant d'aquest tema tant apassionant com és la docència, puc dir que serà una de les frases que faig meua per al reste de la meua vida (si la memòria m'ho permet).
Aquesta emocionant frase té i pot aportar una gran reflexió al voltant, que al mateix temps és tant típica que tal volta no caldria ni anomenar-la, els temuts continguts i objectius OBLIGATORIS. Si, són tant important els continguts conceptuals? Són més importants que els actitudinals i els procedimentals? Si fem una anàlisi cap als tres tipus de continguts, que dit tot jo inclouria els factuals (que serien els purament memorístics), quina escala d'importància tindrien els quatre? Quin de tots seria el més important per al docent i per al centre?, be pensant al voltant d'açò jo voldria amb el vostre consentiment fer la meua pròpia valoració. Al meu parèixer, crec que els docents i principalment les escoles tenen una gran por per no aconseguir que els discents no aconsegueixin els famosos continguts. Aquest estrés provoca que els continguts més important, com són els actitudinals no es puguen treballar de forma prioritària. Aquest atreviment que faig, no l'aïlle només als estudis primaris, crec que per experiència personal i com ja he fet constar en posts que ja he escrit abans, el comportament universitari no és per a tirar coets. Ahir vaig tenir que suportar una de les escenes que van fent que no crega en els universitaris, ja que al tenir una professora prou jove en una de les assignatures d'aquest any, els meus estimats companys li van fer el típic xiulidet que podria sentir al passar al voltant d'una obra en construcció. Aquest cas no és excepcional, per tant jo com a estudiant en actiu crec que les actituds han fallat, i no s'han treballat amb la seriositat que els corresponia.
Ja per a finalitzar, voldria remarcar que pot ser l'hora de perdre tota la por a no aconseguir conceptes i ens preocupem en aconseguir persones formades, persones que tinguen en compte molt més a les del seu voltant i siguen capaços de pensar en algú més que no siga ells.

Quin fastidi d'assignatura !!!

2008-09-29T22:50:00.001+02:00

Avui he llegit en el periòdic un article molt interessant. Aquest parlava de la ja avorrida abans de començar ciutadania dels c.......
Doncs be, l'escriptor feia una molt bona reflexió que jo crec que he de transportar a aquest blog. Ell deia que el temari que està alçant tantes crítiques, només vol que l'escola oblide la moral religiosa i aplique la moral laica. Aquesta moral, facilitaria la relaxació de totes les morals religioses, podent per tant aconseguir rebaixar els fanatismes que avui en dia existeixen. Està clar que no es pot aconseguir amb una assignatura això, però hem de ser conscients que aquest pot ser el primer pas per a aconseguir una escola laica. Al voltant de l'escola laica fa una reflexió molt interessant, ja que les persones no son laiques, les persones poden ser atees o religioses o fins i tot agnòstiques però laiques son les societat o els grups.
Jo per tant, agafe aquesta idea i la transllada a l'escola. És un fet imminent la gran necessitat de crear una escola totalment laica, on els seus components no deixen de creure el que vullguen de tot l'univers i el que els rodeja, però en espais més intims i no allà on es promou (o s'intenta) la ciència i els fets contrastables.
Per tant dit açò podem afirmar que la gran demanda d'una escola laica és un fet que podria beneficiar fins i tot a aquells que creuen en la religió, ja que com hem dit rebaixaria les radicalitzacions i facilitaria el camí cap a la molt volguda pau universal, o no volen això les religions?

Mira que diu Rouco

2008-09-23T11:32:00.004+02:00

Rouco propone la “educación cristiana” para “eliminar las raíces del terrorismo”

El Plural

Recuerda que el terrorismo “no admite colaboración ni justificación alguna”
El presidente de la Conferencia Episcopal y arzobispo de Madrid, cardenal Antonio María Rouco Varela, y sus obispos auxiliares ha emitido un comunicado en el que condenan los últimos atentados de ETA y proponen la “educación cristiana” y la “regeneración moral” como vía para “eliminar las raíces del terrorismo”.
El arzobispado de Madrid, con Rouco Varela a la cabeza, emitió hoy un comunicado en el que alienta a todos los responsables políticos a “tener muy en cuenta, en primerísimo lugar, que solamente estaremos en condiciones de eliminar las raíces del terrorismo sin nos proponemos sin tardanzas ni vacilaciones la regeneración moral y la atención a los niños y jóvenes con una educación cristiana”.

Una vegada més, l'esglesia té la solució als nostres problemes. Com podeu vore en aquesta publicació que ha fet "Redes cristianas", assegura que un problemeta com el terrorisme, en aquest país es podria acabar amb l'actuació de l'esglesia en l'escola.
Be, fins i tot podria tenir raó, però almenys haurem de donar-los un toc d'atenció, ja que tots aquestos anys que han estat fent? ha no!!!, estarien tractant de resoldre uns altres problemes més greus com son l'abort o l'eutanàsia, res coses que fan estos "ateus" que fins i tot creuen que son amos del seu cos.

Creiem en la pedagogia?

2008-09-11T10:17:00.002+02:00

Reconec que esta pregunta pot semblar un poc retòrica, ja que qualsevol persona et podria dir allò de:
-com no hem de creure si és una ciència?
Aquesta contestació pot ser prou convincent, i pot fins anular un debat que almenys a mi em sembla força interessant. La raó de plantejar aquesta pregunta naix en la reflexió que em faig, quan pense tot el que han dit en algun moment tots els pedagogs que tota la gent admira i idolatra contra el tracte que es fa de la pedagogia en les escoles i els centres educacionals. Aquesta gran contradicció que apareix quan ens posem a valorar les diferències fan que persones opinem que la pedagogia no la creu ningú i es considera una ciència un tant secundària.
Be, dit açò que pot paréixer un atac a la docència, puc dir que només intenta ser un veritable toc d'atenció. Un toc d'atenció d'una persona que intenta que la gent no tinga por de realitzar la seua feina tot el millor possible i que per a arribar a aquest fi, em de creure realment que l'educació és una mescla al cinquanta per cent de pedagogia i de didàctica. Tenint clar el principi que diu que la teoria no diu res sense la pràctica i que aquesta no pot avançar i millorar sense la teoria faig un crit al cel per demanar a tots els docents que creguen el que diuen els pedagogs, que facen tot allò que malgrat parega a priori una bogeria i que no aportarà al nen cap coneixement hem de ser conscient que d'una altra manera tampoc milloraria més que amb la que nosaltres (o la pedagogia) proposem.
Si de veritat creem que el constructivisme diu que el fet d'aprendre només passa per la persona, perquè ningú pregunta a eixa persona que vol aprendre? Si de veritat creiem que les persones arribem a estats de millora intel·lectual amb processos de motivació, perquè no deixem que els nanos aprenguen amb projectes d'interes que són ni més ni menys que tots els dubtes que el nen té? i anant un poc més lluny, perquè no demostrem que creiem que la ciencia és només una realitzant un projecte globalitzat?
Per tant, docents del mon emancipeu-vos de totes aquelles tècniques que han treballat en nosaltres i que no han donat resultat, ja que com podem veure el mon no funciona millor que fa vint anys.
Ja per últim he de dir que amb aquest escrit no voldria molestar a ningú, ja que no l'he diriguit a cap persona. Com a conclusió personal he de dir que els docents prou professionals per a intentar fer tot el millor per als nanos, i que aquesta és l'única veritat que la pedagogia respecta per damunt de tot, per tant el que crega que fa tot el que pot esta complint amb ell mateixa i amb l'educació.

La pedagogia no pot ser dogmàtica

2008-09-10T11:50:00.003+02:00

De tot el mon és ben conegut, que en la nostra història sempre que hem mesclat la política i l'educació, l'esser humà ha generat frustració en tots aquells que han hagut de passar per l'anomenada política educacional. Es podria dir, que cada vegada que l'educació intenta generar un ideal, ella s'idealitza entrant en un cercle que no té solució.
Aquestos dies he pogut viure una experiència que m'ha deixat una cosa clara, si el que volem és generar persones lliures, haurem de pensar en una educació apolítica totalment.
Aquesta és, el tipus d'afirmació que pot produir un debat ampli dins de la docència, ja que de sobra és conegut allò que diu que les persones no poden ser apolítiques perquè la política ho és tot en aquest mon. Doncs be, com que pretenc obrir un debat, crec que el que he de fer ara mateixa és explicar la meva postura davant d'açò.
Jo com a esser humà que soc, he de ser conscient que les persones vivim en un mon on tot es política, però aquesta afirmació no ens done poder per a fer doctrina d'aquesta i menys en una aula. Després d'aquesta experiència, puc dir que el que jo demanaria seria un màxim de sinceritat en els alumnes que tinguem pel nostre voltant però mai un seguiment del que nosaltres pensem, ja que aquest fet trenca totalment amb la postura de l'intent de formació de persones lliures com diu Ferrer i Guardia. El mon de la docència té un gran treball en l'intent d'un canvi en aquest planeta, però mai podem intentar que aquest siga cap a una idea o ideal polític, ja que aquest plantejament trenca l'educació per ser en ell mateix contradictori.
Tota aquesta reflexió esdevé cap l'intent que esta fent una escola del sud-oest del territori espanyol amb els seus plantejament educatius, i que crec baix el meu punt de vista que el que estan aconseguint és una doctrina educativa que els fa no poder tractar els greus problemes que pateixen dins del seu núvol de perfecció pedagògica. Aquesta escola intenta fer-se creure a ella mateixa que tot el que passa dins d'ella esta prop de la perfecció i no admet cap tipus de crítica constructiva, posant per pretext que ja reben prou "varades" des de fora com per a permetre poder rebre alguna des de dins de casa. El que jo intentaria amb una crítica no seria mai fer mal, ja que el que hem d’intentar es anar a millor fent sumes de la realitat i mai restes, per tant crec que la crítica i l’autocrítica és un bon mecanisme cap a la resolució de problemes.
Ja per a finalitzar aquest comentari de la meva última experiència pedagògica, puc dir que per molt que ho intentem no existeix l'escola perfecta i que nosaltres hem de lluitar per aconseguir-la algun dia, i tot el que s'idealitza es converteix en una contradicció dins de la teoria i en una errada dins de la pràctica.

Que lluny estem de la Sorbona.

2008-04-17T21:37:00.004+02:00

No vaig a proposar que cantem o recordem aquella cançó d'aquell famós cantautor que a mi m'agrada molt, però avui tinc motius per a demanar que aquell moviment torne cap a la ment dels universitaris.
On queda tot allò, on s'han ficat els estudiants que volien canviar el mon, on estaran aquelles generacions ja oblidades per nosaltres, de tots aquells que varen aconseguir que els moviments obrers plantaren cara al capitalisme. Doncs no, no estic fent un tríptic de cap ateneu llibertari, ni estic intentant obrir els ulls a la gent que segurament ja els té oberts, el que estic fent és buidar la gran amargor que em corre per la sang.
Avui en una aula de la universitat de Castelló, s'ha aconseguit que un docent abandonara el seu lloc de treball pel mal comportament dels discents. No estic parlant d'una aula d'empresarials, on soc conscient que temes com el tracte i la repercussió del "Yen" en el mercat europeu i el gran atractiu motivador que açò pot tenir(amb tots els meus respectes) però no, era una on els alumnes que estaven allí d'ací a dos anys podrien estar fent classe a xiquets d'entre sis i dotze anys. Estos futurs docents, que jo no jutjaré si el que estaven fent era motiu per que el professor es rebotara, hauran d'intentar que els seus alumnes no facen el que ells mateixos estaven fent. La veritat és que pobres alumnes d'universitat, que estaven esclavitzats per haver d'estar escoltant una classe no obligatòria, i clar després han pogut celebrar la seva victòria, amb uns quants aplaudiments quan aquest professor tancava la porta. Aquest tema és gran o no???
Per a finalitzar aquesta xicoteta reflexió, haurem de dir que la universitat d'avui en dia està molt tocada, m'agradaria saber perquè però no tinc la resposta, m'agradaria saber que fer, però tampoc tinc la resposta.
Avui estic molt avergonyit, de la universitat, dels estudiants, i de mi mateix ja que com jo pertany a aquesta generació d'estudiants hauria de fer més per reprendre aquells anys de lluita, aquells anys on la universitat era un lloc d'investigació, i no estic reomplint un simple tríptic, estic fent una greu critica a tota una generació.

Que hem de fer davant el pasotisme???

2008-04-17T16:57:00.003+02:00

Si hem permeteu l'atreviment vaig a contar-vos un xicotet comte. Un dia en un lloc molt molt llunya, hi havia un espai on se suposava que s'ajuntava tot per a ser un lloc idoni per a l'aprenentatge. Doncs be, resulta que quan el docent(maligne) intentava parlar en una aula on l'assistència no era obligatòria i amb micròfon inclòs, els de la quinta fila no podien entendre que deia. El professor, després de demanar-li a la gent es comportara en cinc ocasions, es va cansar i va decidir(molt discutiblement)deixar el seu lloc de treball i anar-se'n. El més sorprenents, és que després d'eixir aquest per la porta, els alumnes(els quals eren un esclaus d'aquest home)van haver de fer un aplaudiment, ja que havien aconseguit llevar-se de damunt aquest personatge maligne que impedia generar en aquestos, un espai de saviesa que sense ell podien aplegar a generar.
Doncs be, en aquesta història sens plantegen algunes incògnites a mi i tal volta a tu com a lector/a també. Podem pensar que el plantejament del docent "maligne" no va ser l'adequat, ja que hi havia gent en aquell país, que pensava que els problemes no es poden solucionar girant cua. Però jo, que aquesta postura també la veig raonable pregunte, no serà molt millor intentar entendre'ns abans de criticar el comportament d'una persona que el que pretenia era donar un classe i li la sabotejaven?. Anar-se'n tal volta no és una solució, però jo al menys ho entenc. No crec que els problemes es resolen així, llavors per a tenir un discurs més constructiu haurem de pensar que farem nosaltres.
El més greu de tot, era que en aquest país els pobres alumnes que tenien aquestos comportament, creien que tenien tota la raó, i si algú dels pressents s'aliava a l'enemic, tenien tot el dret a agredir-los verbalment, ja que eren uns venut, la qual cosa tu lector em diràs que seria del tot normal.
Llavors jo i la meva molt humil visió, faig la següent reflexió. Estant d'acord que aquestos monts d'estudi haurien de canviar i amb ells el comportament del docent dins d'ells, que farem per a canviar als estudiants? Si apareguera algú, que va participar en alguna d'eixes generacions tant famoses i vera que és fa avui en dia, crec que de l'esglai tornaria on estava.

Sense comentaris

2008-04-14T22:46:00.002+02:00

Val, ací deixe un article que m'han passat i que ja casi ho diu tot ell sol. Una cosa, en aquest mon de la llibertat d'expressió, Tots podem dir el que vulguem?, es pot admetre que algú escriga coses com estes?, Si hi ha algun amic que em vol enviar un post suggerent ho agrairia.

El Batallón de Modistillas de ZP

POR ANTONIO BURGOS

VALE, aceptamos Carmen Chacón como animal de compañía, de batallón, de regimiento, de brigada y de división, que ya es ministra de Defensa. Lo cual es muy igualitario y progresista: del Batallón de Modistillas de Lilián de Celis, de lo más jacarandoso, de lo más requebonito que pasea por Madrid, hemos pasado a una nada modesta modistilla como comandantona de aquel Batallón del Ministerio que yo veía desfilar por la calle Prim cuando era sorche de la Brigada Obrera y Topográfica.

No es que se hayan cambiado las tornas desde aquellos tiempos del cuplé. ZP no ha nombrado un nuevo gobierno, sino que como medida de precaución ha organizando su Batallón de Modistillas Ministeriales, donde las señoras superan ya a los caballeros. Echo en falta la cuota gay: no hay derecho, usted, a dejar al pobre Zerolo sin cartera y sin donuts, pero ésa es otra cuestión, y todo se andará.

Hoy que dejo de ir como honroso costalero, costero de la 5ª, que levanta al cielo de la línea de folio de esta página la genialidad del maestro Mingote, cuando ABC recupera sus históricas páginas de huecograbado, me acuerdo de mi viejo y luchador patrón de esta Casa, de don Guillermo Luca de Tena y Brunet, y de su preocupación cuando Nicolás Salas, director de ABC de Sevilla, adelantándose a los tiempos, quiso aplicar la igualdad de sexos a la redacción, en plena Transición. Antes de meter en nómina a las primeras redactoras, precursoras mujeres-soldado en la infantería del periodismo, Nicolás se lo consultó a Don Guillermo. Quien desde su liberalismo y su caballerosa cortesía le dijo:

-Me parece estupendo, Nicolás, pero hay un problema.

-¿Cuál, Don Guillermo?

-¿Tú has pensado que en la redacción de Sevilla no tenemos baños para señoras, que todos son urinarios de caballero? ¿Dónde van a ir al baño estas señoritas?

Don Guillermo solucionó de inmediato el problema, como adelantado no sólo en la defensa de la Monarquía y de la libertad, sino de la igualdad de sexos en nuestro oficio: cedió para las redactoras el cuarto de baño de su despacho sevillano de presidente de Prensa Española S.A. Cuando Margarita Seco, Margarita Jiménez o Gloria Gamito querían ir al baño, siempre de dos en dos, como suelen las señoras, llamaban al ordenanza:

-Hacha, ¿nos da usted la llave del despacho de Don Guillermo?

En La Moncloa, por lo visto, hay muchos despachos de Don Guillermo y no hay que pedir la llave. Hace mucho tiempo que se hizo el despejo de plaza y comenzó el festejo de la igualdad, cuyo marcador nos da el minuto y resultado de que ya hay más mujeres que hombres.

Con muchos Ministerios absurdos. ¿Por qué sigue habiendo un Ministerio de Sanidad, y encima con el eutanásico Bernat Soria, si hace mucho tiempo que desapareció el Territorio Insalud y casi todo está transferido a las autonomías, como lo está en Educación o en Cultura? Pero el Ministerio más superfluo de todos es el nuevo de Igualdad. ¿Qué más igualdad quieren ustedes que esto de que haya más ministras que ministros? Pues no. Hay que crear un Ministerio de Igualdad, para que lo ocupe Bibiana Aído, símbolo máximo del Batallón de Modistillas que ZP pasea por Madrid. Su mismo nombre lo indica: Bibiana Aído. Bibiana Ha Ido a la gloria en angarillas en menos de horas veinticuatro desde la Agencia Andaluza para el Desarrollo del Flamenco. Aguanten la risa: esta modistilla de la Igualdad dirigía hasta ahora el cuarto de los cabales de los socialistas de la Junta, que son los nuevos señoritos que les pagan a los flamencos del colmao. Don Antonio Chacón, La Niña de los Peines, Caracol, don Antonio Mairena, Pepe Marchena, Juanito Valderrama, Camarón y los grandes de los grandes surgieron sin necesidad alguna de dinero público: les pagaban los señoritos en Villa Rosa. ¿Qué grandes monstruos del flamenco se han desarrollado con el despilfarro de la Agencia de la Junta de Chaves? Pues este pedazo de artista: Bibiana Aído... de ministra a Madrid. La gran calle de Alcalá cómo reluce (y se echa a temblar) cuando suben y bajan las andaluzas ministras, Maleni. ¿Les parece poco desarrollo que una flamenquita de Alcalá de los Gazules se las busque tan bien por cante que llegue a ministra del Batallón de Modistillas de ZP?

I tu no et canses dels que "van de"?

2008-04-04T18:15:00.004+02:00

Disculpeu el meu atreviment, però estic intentant instaurar una expressió almenys en els meus voltant de la universitat. No se que vos pareix açò, ja que podríeu pensar que és molt atrevit per la meua part, però jo en la meua humil opinió intentaré definir un tipus de persones.
La gent que "van de", son tots aquells que intenten amb totes les seues forces ser, o parèixer, alguna cosa que no son. Estaríem parlant doncs, de tots aquells que volen però no poden, esta si, una expressió més comú en els meus voltant.
Ara que ja hem explicat un poc que és açò "d'anar de", direm que almenys en la docència son una especie que el que aconsegueixen és desacreditar a la gent que si de veritat esta treballant per a aconseguir coses. Aquesta reflexió, que algú em podria dir que és un poc pedant, i jo li diria que possiblement ho és, ja que qui soc jo per a jutjar a una altra persona, em fa pensar molt últimament, i no és que jo vulga ser un jutge, però estic arribant a aquesta conclusió per motius que ara ús contaré i que espere aconseguir amb ell que no penseu que soc prepotent amb la meua anàlisi.
Doncs be, crec que aquesta especie de persones són perjudicials, no els veus venir. Parlarem clar, si tu veus un docent que l'únic que té al cap és buidar el rotllo en l'aula i anar-se'n cap a sa casa, no pots equivocar-te amb ell, ja que quan vinga l'avaluació serà més o menys el que esperes. Ara be, i quan ve un que "va de" cooperatiu al màxim, que diu que es preocupa pel teu aprenentatge i tot això, i desprès comet aberracions com avaluar a un alumne en un examen de preguntes llargues, i li clava un 4'85? Eu vist ve? un 4'85. Doncs ací està el veritable problema, i dic veritable perquè aquest docent (es pressuposa) que intenta canviar la docència i la forma de treballar. Aquesta especie de docents, entren en una aula de la Universitat intentant establir catedra davant els seua alumnes, dient-los el que hauran de fer per a millorar la seua practica en l'escola, intentant que tots els aprenents entenguen que les formes cooperatives de treball son l'única manera de progressar. Però jo em pregunte, i ells analitzen el que fan? Quants coneixements son 0'05? Que tinc que aprendre (o dir en l'examen)per tenir o'15 més?
Be, tot açò és una xicoteta critica que espere que s'entenga com constructiva. Espere haver-hi transmes que estic molt d'acord amb tots aquells que intenten realitzar treball alternatiu dintre de l'aula, però si ho fan en la universitat han de tenir molt de compte amb les seues formes d'actuar, ja que poden causar l'efecte contrari i aconseguir que els alumnes no vulguen saber res de tota aquesta moguda.
No voldria acabar, sense dir que tot no és negatiu. Podem nomenar uns altres casos on els docents son molt coherents amb la seua pràctica, treballant a totes hores pels seus despatxos, fent tutories quan no tenen obligació d'atendre't, per això no voldria acabar aquesta reflexió sense fer un crit cap al cel donant-los les gracies, ja que son ells els que mereixen la pena, i és gracies a ells que hi ha estudiants que encara volem aprendre a aprendre.

Aquest vídeo mereix una reflexió

2008-04-02T22:20:00.004+02:00

Gràcies a una gran companya(per no dir que ella és la meua inspiració), he pogut veure aquest vídeo que crec que mereix la pena.
Doncs si, ella creia que el tema estava molt tractat, però jo hem pregunte si per això no podem parlar del tema, ja que a nivell nacional, tots els dies aquest país parla de les mateixes coses i no passa res de res.
Doncs be, una vegada ja excusat aquest comentari, obrirem el gran debat del que aquest xiquet ens parla, mereix la pena viure de la manera que vivim?. Deixeu-me dir que és una veritable bogeria arribar als nivells que la societat del ben estar està aplegant. Estem trobant llocs dins del capitalisme que ens sorprenen fins a nosaltres. Pensem un moment, que diria una persona del passat. No fa molt vaig penjar l'article(o almenys el resum) de Jordi Adell, i en ell ens feia la reflexió d'un viatger del passat. Doncs ara soc jo, i molt al meu penar, faig aquesta ja avorrida reflexió, que alguna vegada hem fet tots, d'aquest viatge d'un company Borriolenc del 1800 i del comentaris que aquest xicot faria al veure el funcionament d'una persona del present. Com creeu que entendria la globalització, i tots els canvis econòmics que aquesta provoca, sense entrar a parlar dels canvis tecnològics ja completament necessaris per a poder subsistir.
Més a dalt dic al meu pesar, perquè aquesta reflexió seria de les anomenades reflexions de bar, amb tots els meus respectes als bars i a les reflexions. Aquesta podríem dir, que seria una més d'aquelles de:
En temps de F............... això no passava, la qual cosa és totalment mentida. O aquella que diu eixos països sempre han estat de la mateixa manera, que tu penses tota quina vida, la teua?
Llavors des de la meva més humil opinió crec que hem de convertir-nos en persones més formades no sols per a poder entendre el present, sinó que també per a poder entendre el futur i veure que aquest mon i les necessitats imposades pel capitalisme, com les que nomena el vídeo, les tinguem tant clares que no ens facen esclaus del present, ja que si nosaltres som esclaus, ON PODEN APLEGAR ELS NOSTRES FILLS? i més important, QUINA DEIXALLA DE MON I QUINS VALORS SOCIALS PODRAN EXTRAURE DEL NOSTRE TRIBUT?

Ultima feina per a classe

2008-03-20T01:51:00.002+01:00

TENDENCIAS EN EDUCACIÓN EN LA SOCIEDAD DE LAS TECNOLOGÍAS DE LA INFORMACIÓN

Jordi Adell Segura.

EDUCAR EN LA SOCIEDAD DE LA INFORMACIÓN

Descleé de Brouwer. Bilbao 1997

Fabra Linares, Cristian

Noves tecnologies aplicades a l’educació (M21). Curso 2007-2008

Després d'haver digerit aquest text i intentar extraure totes les idees referents a al que va intentar l'autor, crec que la màxima intenció que pretenia amb tot el que va escriure era conscienciar a un gran grup social com és la docència( però tenint en compte tota la massa social) de la importància que avui en dia té el canvi tecnològic.

Per a extraure el que creem com a base del text, també hauríem de parlar no només de la utilització de les tecnologies en l'aula, sinó del canvi que aquestes provoquen a nivell sociocultural en una societat, intentant fer-nos conscients de la importància que tindran aquestes en les pròximes generacions. En aquest punt de mira fa una reflexió de quin paper haurà d'agafar l'escola, ja que dintre d'una anàlisi històric, podríem assegurar que aquest organisme no ha canviat, però el seu voltant si.

Per a poder tractar tot el contingut d'una forma extensa, farem la descomposició comptant amb els que suposem que son els quatre grans escalons que ens mostra l'autor amb el seu escrit. El primer escaló podríem dir que és la base per a la comprensió de tot el que ens mostrarà. Ací, intenta introduir-nos en la en les relacions de l'esser humà i les tecnologies, comprenent l'impacte que té la societat amb les noves tecnologies.

En el segon escaló, per tant el primer pas d'aquesta suposada escala, ens parla dels canvis que ha viscut la societat, però arribat a aquest punt ja ens explica que han suposat aquestos canvis. L'autor parla de 4 grans revolucions tecnològiques, i si parlem de revolucions per tant parlem de canvis socioculturals produïts per aquestes.

Arribats a aquest tercer nivell, estaria la Internet, o com s'anomena en el text la ·red de reds”. En aquest escaló ens parlaria de tot el que ha suposat aquesta 4ª (com anomena ell)revolució tecnològica. Estaríem doncs, parlant de tot el que hi ha representa la globalització i de tot el que representarà, ja que com be diu l'autor, tenim el perill de perdre la perspectiva i no ser tot el conscients que hauríem de ser davant d'esdeveniments com aquest.

Ja per últim, estaria l'escaló de l'escola i la seua relació amb les noves tecnologies. En aquest, l'autor tracta de fer-nos reflexionar al voltant de l'evolució històrica dels avanços tecnològics i comparant-los amb els avanços que s'han produït en l'escola. En aquest punt, ens fa prendre consciencia de tot el que haurà d'evolucionar aquesta institució sinó vol que un sector individualista i neoliberal pugue abolir-la.

Amb tot aquest text l'autor tracta de deixar-nos clar la seua visió del present al respecte de les noves tecnologies entrellaçant-les amb l'educació. Aquesta anàlisi l'aconsegueix fent-nos un repàs històric per a poder deixar-nos clar que si l'escola no va a la mateixa velocitat de les noves tecnologies, aquesta patirà un despegament tant greu, que pot provocar en un futur( no molt llunya)que l'escola que coneixem no tinga res a veure amb la societat en la que està. Per tant, amb el que escriu, ens vol fer entendre que la docència és la principal base per a produir les suficients carregues politiques i morals per que l'administració canvie la forma de veure l'escola, per a introduir-la en el present tecnològic i aconseguir que no es quede llunyana d'aquest anomenat futur immediat. Haurem de dir que tot aquest raonament el podem traslladar a un altre àmbit, no només a la docència, però aquí només comentarem aquest per motius d'espai.

Per a finalitzar direm que l'autor aconsegueix molt sobradament deixar clar el seu principal objectiu, que és donar un cert punt d'alerta davant d'aquest tema. Si tractem tot el text d'una forma pedagògica, diríem que està dirigit clarament(almenys això creem) cap a docents que intentaran reproduir una forma de treball constructivista. Per tant parlaríem d'aquells que s'interessen per aprenentatges enfocats bàsicament als nens, on és aquest la pesa fonamental de l'aprenentatge. Diríem que està dirigint-se a aquells que volen o volem treballar per a aconseguir guiar a alumnes cap a l'autosuficiència necessària per a poder existir en una societat moderna, per tant ens referiríem a una forma denominada “aprendre a aprendre”.

Haurem de dir que no sabem si tenim els suficients coneixements per a proposar una discussió a l'autor respecte un tema que tracta el text, però humilment intentarem exposar la nostra visió al respecte. Amb el tracte de la UOC, i tot el que rodeja l'autoaprenentatge, podríem dir que no estem d'acord amb l'opinió d'Adell. Nosaltres ens preguntaríem, on està la barrera en l'aprenentatge d'una persona on ja no li cal un guia? On estaria el marge d'edat? On els coneixements aconseguits? Nosaltres creem amb l'aprenentatge continu, amb la idea que l'home està durant tota la seua vida en constant formació com be diu el text, però si som capaços d'assumir que l'home esta en continua formació, per que assumir que hi ha punts d'aquesta formació on ja no es necessita un guia?. Està clar que hi ha estudis superiors on l'alumne ha de ser més independent, però amb tot el plantejament anterior no podem assumir l'auto aprenentatge total. No estem d'acord amb les classes magistrals, però tampoc amb universitats a distancia on no importa que saps i que no saps si al finalitzar fas un examen i traus la nota numèrica(amb tota l'absurditat que açò representa)de cinc. Estem d'acord que hi ha treballs o moments de la vida on ja no es disposen de les suficients hores per a dedicar-se totalment a l'estudi, però per que no modificar l'horari de la universitat i adaptar-la a la gent en compte que la gent s'adapte a la universitat?.

Per a finalitzar direm que em extret moltes idees profitoses d'aquest article, però que desgraciadament el curt marge de temps no ens dona per a nombrar-les totes, però el que si que haurem de dir és que aquest article ens dona a pensar que el mon pedagògic constructivista d'avui en dia, anirà al voltant del que les linies de l'article marca. Em de ser conscients que Freinet, o Decroly, tenien unes idees pedagògiques on la manipulació del nen serà fonamental en l'evolució dels seus coneixements. Ara, nosaltres haurem de veure aquestos materials de forma diferents, ja que l'entorn actual ens obliga a canviar (com l'autor diu) els atoms per bits, per tant els materials pedagògics hauran de tenir format binari.

Jornades interesants

2008-03-20T01:48:00.002+01:00

Aquesta penya de l'assamblea de Mestres de Castelló de la Plana un any més han fet el curro de organitzar unes jornades al voltant de l'educació. La idea em pareix genial, ja que gracies a xarrades interesants o a taules redones, podem trobar idees al voltant d'aquest tema idees que ens facen canviar la imatge que tenim de l'escola del futur.

Buscar blogs d'interes.

2008-03-20T01:46:00.001+01:00

El primer que vaig a fer en aquesta reflexió que escriure, serà justificar perquè escric al respecte d'un blog que no parla de l'educació física però que crec, que el motiu que hem mou és molt important per a poder passar-lo per alt. Doncs be, el motiu és el seguent, per a que ens val calfar-nos el cap (que açò no vol dir que no ens el calfem) per les noves tecnologies si després en l'escola l'administració no es preocupa d'integrar cap avançament tecnològic important. Hem de pensar que hi han comunitats que ja disposen de pissarres electròniques dintre de les aules, i nosaltres ací no tenim ni suficients dotacions d'ordinadors per a cada escola. L'altre dia, sense anar més lluny, em deia una companya que esta ja treballant en un col·legi, que estava esperant a Fransesc Camps per a inaugurar la seua escola nova. Doncs be, la història és que per a la inauguració la quadrilla d'aquest senyor van portar ordinadors nous per a cada aula, ja que havien d'eixir a la foto. El més gros és que desprès, quan tot el teatre va acabar se'ls van endur. Açò és gran o no?. Llavors jo, quan vaig pensar d'escriure aquest full, no vaig poder evitar la temptació de creuar aquestos pensaments amb tot el que podia ser els TICS i l'educació, però està clar que també ens ho podem qüestionar amb l'apartat d'educació física. Per tant dit açò, jo he triat com a primer blog un que és argentí, i que fa una molt bona queixa al govern d'aquell país al respecte del tema que ací tractem. Jo em sume al que opina aquest professor, i si s'hem permet ho extrapole a aquest estat, ja que tot l’exemple que he redactat abans fa referència clara al que està passant per aquestes terres.

Com que no vull que es diga que no he parlat de res al voltant de l'educació física, diré que el segon blog que he ficat, tracta d'un profe que utilitza aquest mecanisme per a augmentar la comunicació entre ell i els seus alumnes. Aquest portal l'aprofita per a millorar certes explicacions al voltant d'algun tema, com és per exemple el mon del basquet, penjant vídeos explicatius al respecte, però també es pot anar més allà, ja que pot penjar actuacions dels alumnes la qual cosa pot ser un mecanisme de màxima motivació per a ells. Nosaltres hauríem de modificar algunes d'aquestes idees, ja que estan pensades per a gent de secundaria o batxillerat, però el quedar-nos en certes idees com la que els nois i noies puguen veure la seua feina i puguen mostrar-la a tots els components de la seua família d'una manera tant fàcil, fa que pense que podria ser molt constructivista aquesta eina.

Per tant per a finalitzar, faré la reflexió que aquestos blogs i totes les tecnologies que puguem introduir dins de l’escola només faran que millore la nostra feina, sempre que nosaltres com a docents siguem conscients que haurem d’anar al mateix ritme que les noves tecnologies, i no ens podrem quedar darrere.

Blog argentí

http://fmmeducacion.blogspot.com/2008/01/tecnologa-educacin-y-mentiras-ya-dichas.html

Blog d'un professor d'educació física

http://educacionfisicarafaluque.blogspot.com/search/label/1%C2%BA%20Bachillerato

cuidadin cuidadin

2008-03-20T01:42:00.000+01:00

No voldria passar-me de polític, però crec que almenys hem de realitzar una xicotet exercici de reflexió davant del programa electoral del PP. No voldria ficar molta llenya damunt d'algun partit polític, però hem de ser conscients que aquest partit va intentar integrar la LOCE, la qual cosa ens ha de preocupar i ens ha de fer pensar que el que diuen ara no esta molt més lluny del d'abans.
El que ve a continuació és el programa d'aquest partit.

Déficit educativo

66. El siglo XXI exige que la formación y el conocimiento sean una constante a lo

largo de la vida de las personas.

67. La capacidad de una sociedad para tener éxito en la globalización depende del

nivel educativo de los individuos que la forman y de la igualdad de oportunidades

con la que cuentan para acceder a la educación.

68. Un proyecto de futuro para España debe hacer de la educación su prioridad.

69. Defendemos una educación de calidad, basada en el principio de que la libertad

exige responsabilidad a través del mérito, el esfuerzo, la tolerancia y el respeto

a los demás.

70. Nuestro sistema educativo está en los últimos puestos en los indicadores internacionales

de calidad. Año tras año aumenta la brecha que nos separa de las

sociedades avanzadas.

71. El gobierno ha introducido reformas en la dirección equivocada que no han

dado respuesta a problemas como: las altas tasas de fracaso escolar, el abandono

prematuro de las aulas, el bajo nivel de conocimiento de inglés y la pérdida de

autoridad del profesorado.

72. Premiar la mediocridad y penalizar el esfuerzo han conducido a la situación

que ofrece la educación en nuestro país.

Un nou enllaç que podria ser interessant

2008-03-07T16:10:00.003+01:00

Be, ací deixe un enllaç que podria interessar a algu de vosaltres.
Si algu pot perdre un ratet llegint aquesta pàgina podrà comprovar que es fan cosetes per ahí fora, i que la teoria pedagògica no és una utopia.

http://www.paideiaescuelalibre.org/Index_bis.htm

ACÍ DEIXE DOS ARTICLES QUE PODRIEN SER INQUIETANTS

2008-03-06T21:58:00.003+01:00

un xicotet homenatge a la desinformació

Article de "El pais"
http://www.elpais.com/articulo/espana/Victoria/puntos/Zapatero/elpepuesp/20080226elpepunac_1/Tes

Article de "La razon"
http://www.larazon.es/24437/noticia/Espa%C3%B1a/Rajoy__acorrala_a__Zapatero_

Hola a tots i totes, estic pensant en deixar aquestos articles per a poder tindre una visió molt més crítica.
Avui en dia crec que es necessita un poc de reflexió del que esta passant, ja que no té ni cap ni peus la manera d'informar. Amb aquesta xicoteta reflexió no dic que algu tinga rao, el que dic és que hem arribat tant llunt amb l'especulació informativa, que estem en el mon informatiu del "todo vale". I ara, que no em vinguen els puristes i em diguen que estic anant contra la llibertat d'expressió, perquè jo no vull que calle ningú però el que vull és que ens fem molt més crítics.
Per tant escric aquestes línies per intentar que la gent mire les dos tendències i comprove que per a poder ser critics hem de crear i no nomes destruir, i que si mirem els articles abans presentats podem veure com ells no construeixen, només intenten destruir als adversaris.